En fonètica articulatòria, tècnica instrumental usada per estudiar l’activitat laríngia i, especialment, l’acció dels plecs glotals i la fonació. Fa ús de dos procediments: a) un d’extern, de tipus «electroglotogràfic», en què s’aplica corrent elèctric damunt de la nou del coll; b) un d’intern, de tipus «fotoelèctric», mitjançant el qual es fa arribar llum pel canal vocal fins a la glotis.