En fonètica experimental i articulatòria, tècnica per determinar quines zones del sostre de la boca —de les dents al vel del paladar— toca la llengua durant una articulació. La palatografia tradicional —o estàtica— i els paladars artificials que generava han estat progressivament substituïts per la tècnica electropalatogràfica —o dinàmica, EPG— informatitzada a partir del darrer quart del s. XX.