Variant contextual d’un fonema. Els al·lòfons són les realitzacions fonètiques reals que representen el fonema en determinats contextos i solen ser-hi fonèticament similars. En teoria, les variants al·lofòniques són infinites, però se solen tenir en compte les que es donen amb més regularitat. Per exemple, en català el primer so de didal és oclusiu —[d]— i el tercer és aproximant —[ð]—, però tots dos són realitzacions del mateix fonema, /d/; en anglès, el primer so de pain ‘dolor’ és aspirat —[pʰ]— i el segon de Spain ‘Espanya’ és no aspirat —[p]—, però tots dos són realitzacions del mateix fonema, /p/. Pel que fa als símbols amb què es transcriuen, els al·lòfons se solen transcriure entre claudàtors «[ ]» i els fonemes entre barres inclinades «/ /». Per tant, els al·lòfons: a) són fonèticament similars entre si; b) es troben en distribució complementària —per exemple, posició inicial vs. posició final de mot—; i c) no canvien el significat d’un mot en intercanviar-se.