1. Articulació consonàntica produïda per mitjà de la intervenció de: 1) la punta o la làmina de la llengua i la cara interior de les incisives superiors —sons apicodentals—: per exemple, en el mot català dental [dǝn̪ˈtaɫ]; 2) les dents superiors i les inferiors: per exemple, en el mot de l’espanyol zona [ˈθona] o en el de l’anglès thin ‘prim’ [ˈθɪn] —sons interdentals—; o 3) la punta de la llengua i la cara interior de les incisives inferiors amb la làmina contra les superiors —sons laminodentals—: per exemple, en el mot francès saison ‘estació de l’any’ [seˈzɔ̃].

2. Signe diacrític que se sol col·locar subscrit al símbol que afecta i que indica una articulació dental del so representat pel símbol sense diacrític. Per exemple, a el teu [ǝɫ̪ˈtew], el diacrític [ ̪] marca que [ɫ̪] és un so dental respecte a [ɫ], que és alveolar.