Inserció d’un so en posició interior de mot. Es dóna tant en processos històrics o cronolectals com en enllaços fònics de la parla contínua o en l’adaptació fonètica de manlleus. Per exemple, el mot català cendra pot ser pronunciat amb [d] epentètic —tal com recomana l’estàndard, [ˈsɛn̪.dɾǝ]— o no —en algunes varietats dialectals se segueix pronunciant [ˈsɛn.rǝ]—; pel que fa a la presència d’epèntesis en enllaços fònics, en són bons exemples les seqüències ho diu a n’en Pep [uˈði.wǝ.nǝmˈpɛp]; ens-e-sap greu [ǝn.zǝ.sabˈgɾew]; i pel que fa a la inserció epentètica en manlleus, n’és un exemple l’adaptació japonesa de l’anglicisme biscuit ‘galeta’ [ˈbɪskɪt] —del francès [bisˈkɥi]—, que ha esdevingut [bisɯ̥keto] a causa de l’estructura fonotàctica bàsica del japonès: CVCVCVCV.  Cf.  també les pronúncies  angleses  once [ˈwan^ts] ‘un cop’ i sense [ˈsen^ts] ‘sentit’. També es coneix com a anaptixi. Cf. fonotaxi.