Branca de la fonologia que estudia l'organització dels sons en estructures superiors i, molt especialment, l’estructura sil·làbica de les llengües. Aquesta s’obté de segmentar la cadena fonològica en síl·labes, això és, en grups de fonemes vocàlics (V) i consonàntics (C), mitjançant el procés de sil·labificació, de manera que s’obté la fórmula fonotàctica d’una determinada llengua. En el cas del català, la seva fórmula fonotàctica és C_0-2VC_0-3. Les llengües, doncs, es poden classificar en funció de la seva tipologia fonotàctica: japonès: C_0-1V; xinès mandarí: C_0-1VC_0-1(nas); espanyol: C_0-2VC_0-1; anglès: C_0-3VC_0-4; o rus: C_0-4VC_0-4. Les regles fonotàctiques fixen les seqüències de fonemes permissibles en cada llengua. D’altra banda, el límit sil·làbic es pot marcar en les transcripcions fonètiques amb un punt (.) i situant l’accent fònic davant de la síl·laba accentuada: casar [CVˈCV: kǝˈza]. Cf. síl·laba i sil·làbic.