Fenomen pel qual en determinades llengües només es permet l’aparició de certes combinacions vocàliques —anterior–anterior, posterior–posterior, tancat–tancat, etc.— en el domini del mot. Per exemple, en turc: [ˈdiʃ] / [ˈdiʃim] ‘dent’ / ‘la meva dent’  vs. [ˈkol] / [ˈkolum] ‘braç’ / ‘el meu braç’. En l’àmbit català, és propi d’alguns parlars valencians que els vocals tònics [ɔ́] i [ɛ́] atreguin els àtons posteriors al seu nivell d’obertura, com succeeix en els mots cosa [ˈkɔ.zɔ] i terra [ˈtɛ.rɛ], per exemple.