1. Articulació secundària que es produeix com a resultat d’una constricció addicional per mitjà de l’elevació del postdors de la llengua i el seu acostament al vel del paladar. En català el fonema /l/ se sol realitzar amb major o menor velarització —[ɫ]— en funció del dialecte i de la seva posició contextual en el mot; en català central, per exemple, la velarització màxima es dóna en posició final absoluta de mot precedit de vocal posterior —cul [ˈkuɫ]—, mentre que la velarització mínima es produeix en posició inicial absoluta de mot seguit de vocal anterior —li [ɫi].

2. Procés pel qual un segment esdevé velar. Per exemple, a un cas:[n] > [ŋ] / __ [+ velar].