Procés pel qual un so esdevé idèntic o similar a un altre i que implica un canvi de categoria del primer so. Les assimilacions poden ser progressives o regressives. D’assimilacions progressives només n’hi ha de punt d’articulació, com ara a ulls [ˈuʎɕ]; en canvi, de regressives—o anticipatòries— n’hi ha de tres menes: de sonoritat, com a cap dia [kabˈdiǝ]; de punt d’articulació, com a un final [uɱ fiˈnaɫ]; i de mode d’articulació, com a reg net [reŋ ˈnɛt]. Es considera que una assimilació és completa si el so afectat s’assimila en la seva totalitat, com ara a atles [ɫɫ] o a tot quadrat [kk]; en aquests casos, l’articulació apicodental desapareix perquè els articuladors s’anticipen als gestos necessaris per a l’emissió del segon segment. També pot ser recíproca si la influència és mútua o hi ha fusió: per exemple, en l’anglès don’t you? [ˈd̠ǝʊntʃ͡ʊ]. Cf. coarticulació / 1, mescla gestual i dissimilació.