Accent propi de la síl·laba que, tot i ser menys prominent que la de l’accent primari, ho és més que no pas la resta de síl·labes. Per exemple, en el mot benvingut [ˌbem.biŋ'gut], la primera síl·laba té una prominència mitjana i per això presenta un accent secundari; la segona té una prominència mínima i, doncs, resta inaccentuada; i la tercera té una prominència màxima, tal com marca l’accent primari.