1. Influència mútua de dos sons adjacents en les respectives articulacions. Es tracta d’un procés de caràcter gradual durant el qual les característiques d’un segment s’acosten a les de l’altre sense que arribin a coincidir completament. Per exemple, als mots del català festa [st] i unió [nj] el gest articulatori del primer so s’anticipa al gest del segon —articulació anticipatòria— però sense arribar a coincidir-hi, a diferència del que succeeix en un procés assimilatori. En fonètica instrumental, el mètode electropalatogràfic és especialment adequat per a l’estudi dels efectes coarticulatoris. Cf. assimilació i mescla gestual.

2. Doble articulació, és a dir, aquella en què es produeixen dues oclusions o constriccions simultànies de nivell equivalent: per exemple, en el cas de la labiovelar [w] del català o del so  [kp͡], propi de llengües com ara l’igbo de Nigèria.